KieN mE KieRa q mE KieRa CoMo SoY**

¿Cómo y cuando sabemos quién es?

Sí, yo soy una de esas tontas ilusas que cree en el amor.

Que cree que algún día llegará alguien que te haga olvidar todo aquello que nunca has podido hacer por ti sola, y al que mires y no veas nada más. Alguien con el que nunca se termine la conversación, y cuando lo haga sea para disfrutar del silencio juntos, porque así es como lo queréis los dos, sin decíroslo. Alguien al que por mucho que haga mal, no lo descubras nunca, o creas sencillamente que tiene perdón. Alguien por el que puedas hablar, porque sabes siempre qué y cómo piensa, por el que puedas tomar decisiones con él ausente, porque sabes que vas a acertar. Alguien a quién confesar todo aquello que haces mal y pueda escuchar, riéndose contigo, y ayudando a mejorar esas cosas. Alguien con el que confíes tanto, que sepas que jamás te fallará, y que siempre que hable por ti, será como tu misma lo harías.

Pero... pongamos que encuentras a alguien así... ¿cómo saber que es él? ¿cómo saber que eso no va a terminar?

Y... si tu piensas que es él... pero él no piensa que seas tú... o no lo sabe...

¿Cuánto tiempo se necesita para saberlo?

¿Puedes estar enamorada y no saberlo?

Siempre he pensado que cuando uno está enamorado dice y admite que lo está, sin embargo... ¿habrá diferentes formas de enamorarse?

Si has sentido el amor una vez... ¿sabes reconocerlo la siguiente?

Y si te niegas a estarlo... ¿puedes estar mucho tiempo sin saberlo? ¿Cuándo entonces te das cuenta?

Si alguien está enamorado, y no sabe demostrarlo... ¿lo está realmente?

Si tantas formas hay de vivir el amor, y todo eso es posible... ¿necesitamos cada uno personas iguales para compartirlo? ¿o es posible una adaptación?

Dicen que no son buenas, que si tanto nos tenemos que esforzar... al final terminamos cansándonos. Deberíamos de saber querernos tal cual somos... pero... ¿puedes querer a alguien cómo es y no entender su forma de hacerlo? ¿Serían esto arenas movedizas o podríamos pisar fuerte?

El amor, si no es de esos en los que yo creo, no trae nunca nada bueno, se termina sufriendo, odiando, llorando...

No os enamoréis si no estáis seguros de que no lo haréis más. La dificultad está en cómo darse cuenta... salid antes de que sea demasiado tarde, salid a  la mínima sospecha de que no va a salir bien...

¿O será esto cobardía?

¿Dónde está la línea entre el miedo y saber ver las cosas?

¿Se puede salir corriendo por miedo, estando enamorado?, ¿es entonces el ÉL que buscamos?, ¿no debería reconocernos él también y no tener miedo a nada?

Tal vez Aidan no dio el tiempo que Carrie necesitaba, tal vez Carrie no estaba enamorada... pero... las preguntas exactas serían:

¿Necesitaba Carrie más tiempo? ¿o tenía razón Aidan y no era tiempo si no simplemente no era él?

Aquí es fácil contestar, pero no lo sería en la vida real, ¿verdad?

Supongo que cada uno tenemos un tiempo para cada cosa, que evidentemente no tiene porqué ser el mismo, pero sería una lástima no darse cuenta a tiempo.

A veces tengo ganas de enamorarme y encontrarle, pero... después de pensar todas estas cosas... así estamos mejor. No quisiera desilusionarme como Charlotte, preferiría que apareciera de golpe, a sufrir inútilmente.

No os dejéis llevar si no estáis seguros... o al menos, hacedlo controladamente (o todo lo controladamente que podáis)

Este escrito y el de ayer son las consecuencias de pasar un fin de semana entero con Carrie y las chicas…

Bé, anem a intentar escriure.

La mestra ens ha dit que hem d’escriure un text extens, sobre el que vólguerem, podem triar amor, un conte infantil, una història inventada, una experiència personal… però no és el meu cas.

Jo solc escriure a sovint, una espècie de diari, tot allò que em vé al cap, aquells pensaments que no puc dir, eixes coses que són íntima i únicament meues. I ho faig en aquells moments en els que el meu cap m’ho demana, mai trie quan escriure, si no que l’escrit tria quan eixir.

 Quan la mestra ens va dir que teníem que escriure, i a més a més, dir-li el tema molt de temps abans, vaig pensar que allò era imposible per a mi, jo mai sabia del que anava a escriure, tot i això que ho faig, com ja he dit, prou a sovint.

 El dia que havíem de determinar el tema, ens va passar una fulla a classe on havíem d’escriure’l. Jo, sabedora, que no mai el sabria fins que em ficara a escriure, vaig anotar: “Pensaments”, perquè allò era el que jo feia sempre, traure idees del meu cap al moment en que elles volen eixir, no havia dit cap mentida.

 Pot ser ara siga eixe moment, pot ser pare i no continue, de moment seguiré escribint per vore també que ix d’ací.

La veritat és que últimament, les coses que llig estàn únicament relacionades amb un mateix tema: la llengua del nostre territori, bé l’anomenen valencià, bé l’anomenen català.

 Vaig començar per interesar-me a principi d’este any, quan vaig vore que les meues assignatures s’anomenaven “català” i no ”valencià”, sentint-me, d’entre altres, confusa, molt confusa i desorientada.

 La primera iniciativa va ser anar a parlar en un mestre de la meua universitat, un que no em donara classe, per poder fer-li les preguntes que em sorgiren sense cap temor. A més d’atendrem molt bé, em va explicar coses que no sabia, i em va recomanar un parell de llibres. No obstant, tots eren d’un mateix corrent ideològic, i li vaig pregar que me’n diguera dels dos “bandos”, com li vaig dir jo, i ell va somriure, encara que després em va dir que si, que perquè no anomenar-ho així, si al cap i a la fi, “bandos” eren.

 Al contrari del que jo creia, al llegir un parell d’ells, els meus dubtes i les meues preguntes anaven aumentant en nombre.

 Després vam tindre que triar entre quatre llibres en esta mateixa assignatura, i jo, per tal d’anar aprenent sobre este tema, vaig escollir un amb la mateixa temàtica, “Carta al meu net sobre el nacionalisme”, d’Isabel Clara-Simó. Al acabar-lo vaig ratificar algo que ja tenia prou clar, que sóc i em senc valenciana.

 Coses que no he dit ben importants, és que no entenc de política, res de res, que no se quin partit defensa cada cosa i que no em considere ni d’uns, ni d’altres, tal volta siga el moment d’investigar també estes coses.

 La veritat és que el tema de la llengua s’ha convertit en cosa política i no cultural ni social. Cosa que sense entendre. M’atreviria a dir que no em pareix bé.

La llengua deuria defendres pel poble unit, com algo que es té en comú, una història, una evolució d’una mateixa parla. Però pareix, per lo poc que sé, i torne a dir, pareix, que els d’esquerres siguen els que defenen l’unitat, i els de dretes, la seccesió, encara que com a tot, hi hauràn excepcions.

            Així hem pogut comprobar que és un tema, com de moltes altres coses, polític, mal fet al meu pareixer.

            Evidentment, estic parlant d’unitat d’allò que es parlava als antics Regnes de Mallorca i València, i als Comtats Catalans.

            Llengua, idioma, dialecte, parla, o el que siga, actual de les Comunitats autònomes de Catalunya, Balears i Comunitat Valenciana.

            Jo no dubte que siguen o no la mateixa llengua, no sé que cosa és dialecte o parla i quina no, però si que em pregunte, perquè l’anomenen ací, català.

            He nomenat abans tres territoris diferents, amb històries diferents, i units únicament uns anys per un rei, però que han mantés el seu govern independent uns d’altres.

            Com al llarg de la història, hui en dia, són terres separades, i per tant, tenen les seues lleis pròpies, lleis que s’anomenen Estatuts.

            La meua pregunta ix després de llegir el nostre Estatut, i comprobar que diu:

                   -         Títol primer – Article sext -

                                 1.      La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià.

                                 2.      L’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conèixer-los i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià. 

En canvi, a Balears: 

                   -         Títol 1 – Article 3 –

                            1.      La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tendrà, juntament amb la castellana, el carácter d’idioma oficial.  

per tant, la meua pregunta és clara, perqué contradiuen la llei a una universitat?

Anem a endinsar-nos més en el tema. Com ja he dit, jo no puc saber si el valencià, deu ser llengua, idioma, dialecte, parla… perquè no sóc filòloga, i Deu em lliure de parlar i dir coses que no sé, però el que si que sé, és que diferències hi han, i això no ho pot negar ningú.  

He de dir que he viscut amb una vinarossenca, amb una eivissenca i amb un català durant tres anys, i teníem un amic mallorquí, en açò només vull dir que conec de primera mà cada una de les variants.  

Per tant, estes diferències em fan pensar quines paraules estàn bé i quines mal, com parlar i escriure correctament, que puc dir i que no. Encara que una cosa està clara, tant “mosatros”, com “natros”, com “naltrus”, són incorrectes, tant uns com altres diem coses mal, ni uns parlen millor, ni altres pijor, simplemente hem evolucionat diferent, i ara parlem com parlem, siga bé, siga mal.  

La veritat és que mai m’havia plantejat si el que escrivia era valencià o català, però ara comence a fer-ho. 

Ja he dit que solc escriure a sovint, tant en castellà com en valencià, tot depen del destinatari, de l’escrit i de la llengua en la que pense en eixe moment. 

Quan escric en castellà, escric tal com pense, puc tindre faltes, paraules mal escrites, però res comparat en quan escric en valencià, ahí es quan tinc que pensar molt més si açó estarà ben dit… si no…

Solució, diccionari. I ara per exemple per escriure este escrit, vaig a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? o a l’Institut d’Estudis Catalans? Visc i estudie a València, parle valencià, la llei l’anomena així… però l’assignatura es diu català. Què faig?

També tinc altres dubtes. La llengua existix perquè es parla, perquè està viva. La “Real Academia de la Lengua Española” va anyadint paraules que el poble gasta, com “guai” i altres. Bé, l’Academia Valenciana de la Llengua ha acceptat fa res, paraules com “este”, “octau” i “sext”. Si els tinguera davant, els faria dos preguntes; Perquè abans no era correcte? Abans no ho dia el poble? (He de dir que tinc 22 anys i duc els 22 dient estes paraules) 

Pense, sincerament, que alguna cosa va fallar quan ficaren les primeres normes, no tinc ni idea de què va ser, però si ara han admés paraules que es gasten de sempre, poden demà fer-ho amb altres que també diuen que són incorrectes.

Anem al cas extrem d’ “entonces” i “pues”. No són correctes, s’ha de dir “aleshores” i “doncs”. Doncs bé, qui ens diu que d’ací deu anys no les admeten? Són castellanismes, estic d’acord, però… no ho són també paraules com “aquí” i “saltar”? 

Que pregunten als vells per vore si comprenen “aleshores” i si els fas entrar en raó, que algo que diu des de que va nàixer està mal. Sabeu que vos diràn? Que no els marejeu, que no vinguen ara els joves a ensenyar-los a parlar.  

No acabe d’entendre tampoc, perquè anomenen a unes determinades paraules cultes. En quin criteri es diferencien? Si que hi ha diferència entre parlar coloquial i fer-ho de manera culta, però normalment pots comprobar un nivell més alt en eixes paraules concretes, però… que té “meva” més que “meua”? Què té “aquest” més que “este”? Què té “aturar” més que “parar”? A més, el parlar culte no es basa en quatre paraules, si no en moltes més coses. Pense que podem utilitzar estes paraules en un registre culte, la diferència que trobe entre elles, no és el registre, si no el lloc on s’utilitzen.  

Bé, anirem acabant, perquè l’espai era limitat i pot ser ja en porte massa i tot.

Espere algún dia tindre resolts estos dubtes.  

Si em pregunten, diré que parle valencià, un valencià diferent al català del meu amic Jordi, un valencià diferent al eivissenc de la meua amiga Marta, siga llengua, idioma, dialecte o parla, em dona igual. I m’agrada.

M’agrada tindre una manera especial d’expressar-me i relacionar-me amb els meus. M’agrada sentir-me valenciana i parlar com m’han ensenyat des de que vaig nàixer, perquè això és el que als meus pares els van ensenyar els meus iaios, i a estos, els seus, i seguint així arribaríem on va ser parlat per primera vegada, i poc a poc ha anat pasant de generació en generació, evolucionant fins ara.

SEGUIRÉ ESCRIBINT COM PODRÉ, I SEGUIRÉ PARLANT COM SEMPRE.

Un parell de comentaris a fer sobre este escrit.

He de dir que era per a una mestra contraria a este pensar, per tant, hi han coses que són contestacions personals per a ella, altres que estàn expressades amb ironia, i altres amb un to relaxat, havia de pensar que la meua nota depenia, entre altres, d'este escrit. Després de dir-li tot açò, amb un cinc hauré de conformar-me.

També he de dir que hi han moltísimes paraules que no haguera escrit aixina, però he de seguir unes normes ortogràfiques, m'agraden, o no.

Segurament borraré tot comentari despectiu que pugau ficar, avise per a que no hi hagen sorpreses.

A qui no li agrade, que no torne a entrar, i punto.

¿Por qué existe la maldad en el mundo?

A mi entender, por dos razones; o la gente no se mira suficiente, o se mira demasiado.

Empezaremos por explicar la segunda, ya que la primera me gusta bastante más.

Cuando alguien se mira demasiado, significa que no puede mirar a los demás, está demasiado ocupado mirándose a si mismo y preocupándose únicamente por él. La verdad, muy triste. Este tipo de gente podría perfectamente pasarte por encima sin tener ningún tipo de remordimiento, no tienen en cuenta opiniones, sentimientos… ni siquiera la justicia. Ellos mismos son lo único que importa, por encima de todo.

El segundo tipo de gente, más común en nuestros tiempos…. (ahora que lo pienso… no se cual de los dos tipos será más abundante….) es la que no se mira suficiente, es todo lo contrario a la de antes. Éstos están demasiado ocupados mirándo a los demás, como para mirarse a sí mismos. Les encanta ver los fallos, criticar… y luego resulta que cometen peores faltas que los que ellos miran con tanta atención. Una pena para ellos. En mi opinión, pierden el valioso tiempo de su vida observando a los demás, y por si eso no es suficiente, hablando de ellos… que poco se quieren, ¿no? Emplear tu tiempo en los que no quieres… una verdadera lástima…

Yo, sinceramente, me limito a vivir mi vida, y a hacerlo de la mejor manera posible, queriendo a los míos y preocupándome por ellos. Luchando únicamente por causas justas y por supuesto, defendiendo lo mío, eso sí, sin pasar por encima de nadie, que ante todo, el otro también sigue siendo persona.

Lo de querer joder al otro ya es algo que no entiendo, es algo que está por encima de mi capacidad de entendimiento.

Mientras la gente siga tan ocupada observando a los demás, nunca podrá darse cuenta de que ellos mismos, son los primeros que tendrían que modificar determinadas conductas, pero bueno, no vamos a cambiar el mundo, así que al menos yo, seguiré viviendo mi vida, MI VIDA, única y exclusivamente mía. Y si alguien pretende cambiar esto… bueno… pues no tiene trabajo!!!!

No me gustan los juegos de hablar por detrás, las indirectas baratas, o juzgar sin conocer, tampoco la falsedad, hipocresía, envidia o creerse superior, son cosas que no soporto, pero por supuesto, cada uno es como es, y Dios me libre de querer cambiar a alguien.

Si centrarse en tu vida y en la de los tuyos, sin importar lo que dice la gente, ya sea respecto a ti, como respecto a cualquier otra cosa, si no escuchar las palabras de los que quieren herir, si no hacer caso de quien no te quiere… si todo esto es ser pasota, si, lo soy, y además, quiero seguir siéndolo por siempre.

Miraros, seguro que tenéis mil cosas que cambiar, cuando alcancéis la perfección, entonces podréis permitiros el lujo de mirar a los demás.